Al•legoria de la metàfora

Com si es trobés en un estat de revelació mística, en el seu últim film, Terry Gilliam diserta descarnadament sobre l’inexpugnable frontera que separa els particulars universos imaginaris. La tesi no podria ser més complexa, però el ritme distès i taimat de la pel·lícula ambientada en un curiós espectacle de fira itinerant al més pur estil Kusturika, permet a l'espectador introduir-se sinuosament a la trama.

Però no es deixin engatusar per l'aspecte folklòric del carromat que arrossega l'imaginari homònim. La història que explica no deixa de ser un assaig sobre la metaficció escrit en clau de conte de fades. La infinitud que s'amaga darrera el mirall, mostra un paradoxal limb; doncs aquells que accedeixen a internar-se en ell s'enfronten a un espai confús i, despullats de les lleis convencionals de la física i la lògica, ensopeguen alienats, amb l'íntegra naturalesa del seu propi esperit. Tenen vostès un esperit autodestructiu? Aquesta pel·lícula hauria de suscitar aquest tipus de preguntes a l'espectador.

Així Gilliam ens converteix en meres titelles del diable i les nostres ànimes tan sols en trofeus. Però tot plegat prové d’una aposta arcaica que sostenen desde temps inmemorials el doctor Parnassus [magistralment interpretat per Christopher Plummer] i el dimoni. I encara que el que estigui en joc sigui la despampanant Valentina [interpretada per l'estimulant Lily Cole] filla del doctor Parnassus; al final tot dependrà de si el públic és capaç d’evitar caure a les garres del mal.

Si els desitjos dels navegants s'encaminen cap al bé, aquests sortiran pel seu propi peu de l’escenari, i suposaran la victoria del bé. Si per contra, es deixen dur per les seves passions més baixes i accedeixen a deslligar la còlera del seu esperit bestial, aniran directament a l'infern. És veritat; no és just, però la vida real tampoc ho és. I Terry Gilliam ho sap.

Per això exposa en el seu film un món paradoxal; on el maligne conviu amb la bellesa, mantenint-se dissociats, però en una dinàmica d’atracció-revulsió que posa de relleu que sovint els extrems s’acaben tocant. I en aquest punt és quan apareix el ja extint H. Ledger per a despertar amb la seva desimbolturaels somnis més purs dels presents. Però inevitablement al final haurà d'enfrontar-se a la seva pròpia némesi. Els seus instints són constructius o destructius?

És sobre aquest metafísic punt sobre el qual recau tot el pes de la trama, i amb la seva tenue posada en escena que barreja allò medieval amb discoteques tabernaries londinenques i centres comercials suburbans, i que, per si això no fos suficient, t’ofereix un món al·lucinògen a l’altre costat d’el mirall, no es pot negar que funciona tot i que no deixar de ser certament aturdidor i kitsch. En definitiva aquesta pel·lícula resulta d'una picardía, bellesa, profunditat i espectacularitat tan humanes, que només pot ser catalogada d'obra art.