Eleccions UK: La proporcionalitat a debat?

La Cámara de los comunes en el siglo XVII albergaba a casi mil representantes

Gairebé 50 mil·lions de ciutadans del Regne Unit estaven cridats a votar a les urnes el pasat 6 de maig. Dos dies després David Cameron es convertia en Primer Ministre de Gran Bretanya amb un 47% dels vots i l’aprovació tant de la corona anglesa com d’una majoria absoluta de la Cambra dels Comuns. Però els resultats van ser decepcionants pels altres dos grans partits que havien estat enfrontant-se pel poder en un l’infinita cursa de debats públics i reunions privades que s’havien estat celebrant durant la campanya. Liberals i Liberal-Demòcrates haurien de comformar-se amb un un 40% i un 8% dels sufrgais respectivament. Per altra banda, quan el mercat va assimilar que els tories governarien en coalició amb els Libdem, el Dow Jones es va desplomar un 2’6%. I per si aixó no fos suficient es van registrar certes incidències, com cues i saturacions ens alguns col·legis electorals, que fins i tot van obligar a crear una Comissió Electoral al flamant nou Govern conservador de Cameron. Tots els mitjans de comunicació d’un cantó a l’altre de l’Atlàntic van coincidir en la maduresa democràtica del poble britànic, a excepció d’alguns autòctons que van queixar-se d’utilitzar un sistema electoral anacrònic(del segle XIX per ser més exactes). Però potser haurien de contrastar les seves fonts avans d’aventurar-se a declarar que seria preferible un sistema parlamentari similar a l’espanyol.

El dia de les eleccions tots els habitants majors d’edat del regne d’Isabel II van poder escollir amb un mateix vot, un Partit de Govern i un representant de districte: o el que és el mateix, un únic diputat dels 650 que ocuparan la Cambra dels Comuns. A diferència de les eleccions anglosaxones, al poble espanyol s’utilitza un métode de representació proporcional i de llistes tancades que ens ofereixen per decret els liders dels partits que es presenten a les eleccions del Congrés dels Diputats, i que per ende acavem votant. Els britànics, en canvi, utilitzen simultàniament el sistema de representació parlamentaria uninominal i proporcional, conegut com a sistema mixt. Per molt que el sistema proporcional espanyol permeti que tots els partits polítics tinguin representació al Congrés dels Diputats, no són poques les veus al nostre país que s’han cansat d’acusar el nostre Govern de certament anacrònic. A Gran Bretanya, presentar-se com a representant de districte té un cost econòmic de 500 lliures, dissenyat per desmotivar els candidats superficials. Degut a la naturalesa política de la Segona Guerra Mundial, el Bundestag Alemany també va aprovar una mesura pensada per evitar la presència de grupúsculs minoritaris a la cambra baixa, coneguda com a ‘clàusula del 5%’ per raons homònimes.

El Congreso de los diputados tiene una forma hemicíclica para favorecer la audición

Són dues formes molt diferents de fer política: a Anglaterra no tenen Constitució i no estan gaïre convençuts de voler formar part de la zona Euro. Però per altra banda tots dos paísos són monarquies parlamentaries on encara existeix la inmunitat diplomàtica i una bicameralitat reconeguda internacionalment com obsoleta. L’analista polític Rafael Cavalcanti ho expresava amb el·loqüència en aquestes paraules “Les raons que justifiquen el bicameralisme a Europa han desaparegut ja que l’argument que defensa que protegeix dels abusos d’un govern precipitat no compta amb que la independència del poder judicial hauria d’anular per complet aquest perill.” A Espanya pasa tot el contrari. Al respecte el filòsof Bernaregui també destaca “No pot trobar-se una justificació en l’existència de dues càmeres … en la mesure que les dues són l’expressió d’una idèntica voluntat popular”.

Actualment les democràcies occidentals son qüestionades des de tots els flancs. Les dretes i les esquerres s’acusen mutuament de controlar irresponsable o il·legitimament els recursos de l’Estat. La fractura generacional es manifesta com un debat entre els que defensen que el país és presoner dels interessos de les multinacionals i els que repliquen que la nació està abocada a la catàstrofe per la falta de valors morals. Però en particular, existeixen dues grans línies de debat sobre la democràcia de l’edat contemporànea caracteritzada per l’explosió de les tecnologies de la comunicació: la possibilitat d'una democràcia participativa que superi el lastre d’una representació irreal, i la viabilitat d’una democràcia global o d’una superestructura internacional que federi els estats com si de regions autònomes es tractés. En canvi el que ha posat de manifest l’auge de les TIC ha estat l’escassa credibilitat dels nostres governants i l’increment generalitzat de la desafecció política. Contrariament al que esperaven els líders polítics que han impulsat referendums digitals fins al moment, l’únic que ha quedat clar amb aquests experiments és l’alienació de la plana política envers la població civil.

La democracia participativa sólo está demostrando funcionar en los referéndums no vinculantes

La democràcia com a únic sistema polític que pot garantir un canvi de govern pacífic té el vist i plau de les empreses privades. Però quan la voluntat del poble s’enfronta als interessos dels imperis econòmics multinacionals, aquestes últimes es veuen obligades a forçar als polítics mitjançant lobbys i grups de pressió. I aquests, com les grans fortunes que són, es reuneixen als mateixos clubs i locals refinats, que els polítics de gran prestigi que tenen dret a vetar les propostes de llei. I a partir d’aquí la democràcia ja es pura aparença, perquè aquestes eines de control democràtic són utilitzades per garantir la preminència d’uns pocs, envers l’elecció de universal, lliure i secreta de tota una societat. Aquesta estafa que s’està donant a les nostres democràcies constitueix un frau igual de punyible que el filibusterisme. I al igual que aquest, els interessos personals d’una selecta aristocràcia, esfondren els ciments del nostre sistema polític. Senadors no electes, noblesa, monarquia… Al cap i a la fi, des de la primera república post-medieval de Cromwell, tots provenim d’el sufragi censitari. I aquest es caracteritzava per primar els interessos dels poderosos. Però d’aquí a imposar la bicameralitat als Estats Units i a França hi ha un bon tros.

Però tenint en compte que tant a les Cambres baixes com a les Cambres altes d’Europa, el vot és personal i indelegable; la reiterada absència dels congressistes espanyols al Congrés dels Diputats resulta un insult per a la nostra intel·ligència. Tal com defensa Javier Rojo, el President no electe, sinò nomenat pel rei, del Senat; la tasca de la cambra alta espanyola hauria d’estar dirigida a administrar les competències autonòmiques de l’Estat espanyol. En canvi poca gent comprén que la feina que estan fent els senadors catalans al Govern Central no te res a veure amb aquesta política constitucional i vocacional aquí descrita. Mentre haurien d’estar defensant l’estatut refrendat pel poble català, el senyor Rojo, respectat polític vasc que milita pel partit socialista des de 1997, és qui nomena la Presidencia del Consell General del Poder Judicial. Presidència proposada per la monarquia dels Borbons, que també controla d’una manera determinant la interpretació de l’Estatut que recau sobre el Tribunal Constitucional.

Magistrados del Tribunal Constitucional disfrutando de una tarde de maltrato animal

Així doncs no és d’extranyar que el bipartidisme que hauria de fomentar els governs de centre perquè exclou les polítiques extremistes, fomenti per contra l’inmovilisme polític enfront les crisis internacionals com les que ens assolen avui en dia. I la Comissió Electoral que investigará els prop de 1400 votants anglesos que no van poder exercir el seu dret a vot degut al sistema de circumscripció electoral que sufreixen els britànics, suposa una demostració fàctica. 5.000 joves van ser registrats en el mateix colegi electoral. La circumscripció de Sheffield Hallam, a la qual pertany el líder dels liberals demòcrates Nick Kleg, estava saturada. Les cues que van haver de patir els votants d’aquests districtes duraven entre tres quarts d’hora i tres hores a Manchester, Newcastle o Chester, entre d’altres.

Todavía existen sistemas democráticos que pueden resucitar la confianza en la política